Onco-Hematologia

Un limfoma és un tumor maligne del teixit limfàtic que pot anar amb adenopaties, però també amb afecció d’altres òrgans, alteracions en l’anàlisi de sang, etc. En realitat, els limfomes són extremadament heterogenis i van des de malalties molt agressives que requereixen tractament immediat, a formes molt indolents que poden romandre sense tractament durant molts anys. Així dons, és fonamental disposar del diagnòstic no només del ‘limfoma’, sinó del tipus exacte, el que permetrà aplicar el tractament més adient. 

Els limfomes més freqüents són el limfoma difós per cèl·lules grans, prototip de limfoma agressiu, el limfoma fol·licular, prototip de limfoma indolent i el limfoma de Hodgkin. En realitat, hi ha més de 40 tipus de limfomes a la classificació actual. Com s’ha indicat, és important el diagnòstic per a conèixer el pronòstic i tractament més adient per al pacient. 

​Tot i que poden haver-hi variacions segons el tipus, generalment, els limfomes es diagnostiquen mitjançant una biòpsia d’una adenopatia o d’un teixit infiltrat per el tumor. Només la biòpsia permet el diagnòstic del limfoma i del tipus histològic concret. 

Un cop diagnosticada qualsevol malaltia maligna, per exemple, un limfoma, s’ha de realitzar un estudi per observar el grau d’extensió de la malaltia; és el que es coneix com ‘estudi d’extensió’. Consisteix en proves que varien substancialment amb el tipus de tumor, però en general inclouen proves d’imatge, com un TAC o un PET/TC, i altres proves com biòpsies d’altres localitzacions (com la medul·la òssia als limfomes).

Encara que, en general, quanta major extensió de la malaltia, el pronòstic és pitjor, en algunes malalties hematològiques, això no té tanta importància. Aquest és el cas de limfomes indolents, per exemple el fol·licular, o la leucèmia limfàtica crònica: són malalties que quasi sempre es diagnostiquen com a malalties molt esteses i, tot i així, tenen un pronòstic excel·lent en molts casos. 

​El tractament del limfoma depèn del tipus histològic. De manera que, alguns d’ells no precisen sinó de control, sense teràpia activa. De totes maneres, el tractament habitual és la quimioteràpia, amb freqüència combinada amb immunoteràpia (algun anticòs monoclonal com ara el rituximab), el que es coneix com immunoquimioteràpia. Aquest tractament és molt eficaç en aquestes malalties, ja que aconsegueix la curació de molts pacients. En altres casos, tot i que la malaltia no es curi (això significa que, pot reaparèixer) s’aconsegueixen respostes excel·lents que duren anys i dirigeixen cap a supervivències molt prolongades. Evidentment, és l’hematòleg qui, a la vista del tipus histològic del limfoma, del grau d’extensió, de les característiques del malalt i d’altres paràmetres ha d’indicar quin és el tractament més adient. És important parlar amb el metge i expressar tots els dubtes i inquietuds abans d’iniciar el tractament.